La canya o també anomenada inxa, està construïda de dues pales independents lligades a la part inferior i que se situa al tudell.

La vibració d'aquestes pales mitjançant la pressió d'aire fa que es produeixi el so.

El tipus tradicional de canya és la de pala, encara que també s'han utilitzat canyes de tenora. Actualment hi ha molts grallers que utilitzen el tipus de canya de dolçaina castellana.

Hi ha molts models d’Inxes per a Gralla. La més comú és l’anomenada “quadrada” o darrerament anomenada de “pales”. Aquesta tipologia es la que veurem tot seguit. Malgrat aquest munt de models i la seva idoneïtat a l’hora de fer-les servir (segons la sonoritat
o comoditat que es vulgui), el present model és una evolució pròpia de Grallers La Tarota a partir de l’evolució d’altres models: Sentís, Marcet, Vernets (a mitjans dels 90) o Janó Salvadó pare (principi dels 90).

 

La matèria prima

Fem servir dues matèries primeres per la Inxa: La Canya Mediterrània i el Cordill. El Cordill pot ser de diversos materials. Hi ha constructors que aprofiten materials que modifiquin la seva fisiologia amb la humitat. El Model que aquí és presenta fa servir un cordill que no pateixi aquestes modificacions i d’un diàmetre petit (fil de cosir).

Pel que fa a la canya, aquesta és del tipus mediterrani. Dins de la seva estructura hem de diferenciar la part exterior més dura i coronada per que s’anomena l’esmalt i la part més interior i més tova. Durant la seva construcció s’haurà de tenir en compte aquesta morfologia.
Fem servir canyes de més de dos anys d’edat, collides en mesos de fred (hivern) en lluna nova.
No hem pregunteu per quina raó, però la canya s’ha de collir en lluna diferent a la resta de vegetals esporgats o tallats, etc... (que es cullen en lluna vella).

Les canyes són mascles (“plumero”) o femelles (fan “branquillons”). És preferible collir canyes mascles perquè els nusos són més nets i la canya manté millor la forma cilíndrica. Pel tipus d’inxa que anem a fer hem de collir canyes que tinguin entre 26 i 32 mm de diàmetre (exterior).
Un cop collida, aquesta canya s’ha de deixar assecar preferiblement en un lloc airejat (que eviti la seva putrefacció) i que no li toqui la llum del sol directament.
Hi ha constructors que solen tallar la canya en seccions més petites (de nus a nus) i embolicarles en paper de diari, deixant-les assecar en un
lloc alçat on passi l’aire. És qüestió de provar-ho
i dir el què.

 

 

 

 

 

Parts de la inxa

Podem definir dues zones diferents en la Inxa segons la matèria (la canya i el cordill), segons la
morfologia (Interior i Exterior) o segons l’ús:

1. La Zona de Vibració de la Inxa que a l’hora consta de
dues parts:
• L’Estructura Arquitectònica la qual defineix la forma de la Inxa i representa la zona “dura” que ens permet fer una coberta més prima i tova. (nº1)
• La Coberta o zona de vibració ben dita. (nº2)

2. El Tudell: Espai dedicat a la unió de la inxa sobre eltudell, de forma cilíndrica i on recolza el lligat de la Inxa. (nº3)

 

 

 

 

 

 

Les mides

Les Mides d’una inxa no ho diuen tot d’una inxa. No és una fórmula paradigmàtica, sinó un inici sobre el qual evolucionar altres models que millorin l’actual. Aquestes mides deriven d’un procés de més de 8 anys, encara en evolució. Les Mides d’aquest model són:

1. Llargada de la Inxa: 27 mm
2. Amplada de la Inxa: 16’5 - 17 mm
3. Lateral de la pala: 13’5 -14 mm
4. Coberta superior de la Inxa: 17 mm
5. Llargada del tudell Exterior: 7’5 – 8 mm
6. Amplada del tudell Exterior: 8 mm
7. Llargada del Tudell Interior: 6’5 -7 mm
8. Amplada del tudell Interior: 6 mm en la part més baixa del tudell. 5 mm en la zona on està olocada la fletxa.

Aquestes mides busquen:

1. Una mida petita per una afinació còmode a 440 mHz.
2. El mínim contacte entre el tudell metàl·lic i la Inxa, així com una arribada exacte del tudell en la cambra de la Inxa on es crea la vibració i el so.
3. La mínima quantitat de canya.
4. Una zona “arquitectònica ferma”.
5. Una coberta que busqui la zona més propera a l’exterior de la canya i així fer-la

 

 

Les eines

Les Eines que necessitem són:

1. La Gúbia: No molt ample (no més superior al centímetre) i amb curvatura.
2. Una gúbia més petita per realitzar el tudell (d’un diàmetre de 5 mm).
3. La Cua de Rata de raspa (no de llima).
4. La cutxilla o “Cúter”.
5. Paper de vidre d’aigua de vàries mides.
6. El cordill per lligar la inxa.
7. Una superfície adient pel treball.
8. Un pot amb aigua.
9. Utensilis de mesura (regles, peu de rei...).
10. Una serra de fuster.
11. Un llapis.
12. Cinta adhesiva.

 

La fabricació

Creem Cilindres de Canya

El primer pas en la fabricació de la Inxa és la realització d’uns cilindres de canya d’uns 27 – 28 mm de llarg i uns 26 – 32 mm de diàmetre (Exterior). Aquestes mides ens permetran fer unes Inxes petites i que aprofitin la part exterior de la canya, que és més dura (més consistent), i que ens permetran fer cobertes més fines i a l’hora resistents.
Tallem els cilindres amb una serra de fusta i un cop tallats llimem les vores del cilindre sobre un paper de vidre gruixut fins deixar les superfícies uniformes, perpendiculars al cilindre. Aquest procés ens ha de deixar el cilindre amb una llargada de 27 mm.

Creem les pales

Sobre el tall del cilindre marquem l’amplada de les pales que farem servir per realitzar les
canyes. Amb una cutxilla o “cúter” realitzarem una incisió en la canya sobre les marques de llapis i farem un tall transversal al cilindre de canya. El lateral de les inxes ha de coincidir amb l’esmalt de la canya.
Segurament traurem 4 pales per cilindre, és a dir 2 Inxes. Aquestes pales també les llimarem sobre un paper de vidre (no tant gruixut com l’anterior). Les llimarem sobre la superfície interior de la canya fins que puguem ajuntar dues pales, cara a cara sense que quedin espais entre elles.

Ajuntem les pales

Aprofitarem aquest procés per anar ajuntant les pales de les futures Inxes. Aquestes hauran de ser lo més simètricament possible tant d’amplada, llargada i gruix. Les lligarem amb cinta adhesiva perquè quedin ben subjectes.

Acabarem de llimar la superfícies on definirem l’entrada del tudell i l’obertura de les pales.Triarem el cantó més gruixut com el que rebrà el tudell.

 

Marquem i definim l’espai lateral exterior

Un cop juntes les dues pales de forma simètrica i recta definim l’exterior. Podem marcar l’exterior amb un llapis marcant les mides exteriors abans exposades, o sinó, de manera més pràctica, fer servir una plantilla que prèviament haurem preparat. Si volem aprofitar alguna de les imatges que a continuació tenim a escala real per fer la plantilla, en aquest cas exterior haurem d’ampliar l’amplada de la plantilla, sinó la curvatura de l’exterior de la canya no ens permetrà marcar els laterals.
Sobretot marquem banda i banda. Seguit, amb una cutxilla farem la forma exterior lateral basant-nos en les línies en llapis abans definides.

 

Fem l’interior de la Inxa

Separem les dues pales extraient la cinta adhesiva i anem a fer l’interior.

Com en el cas anterior també podem fer-nos una plantilla o marcar les mides i unir els punts. Bàsicament, si el pas anterior l’hem fet correctament, hem de resseguir l’espai exterior a l’interior, deixant més o menys un mil·límetre de paret
en les zones més gruixudes.

La part del tudell a de progressar entre els 5 mm de la part més interior fins als 6 mm de la part d’entrada del tudell. Malgrat, marquem amb una línia on es separa la cavitat de vibració i la part del tudell

Primer fem la part del tudell. Amb una gúbia de 4 o 5 mm d’amplada buidem de canya els tudells intentant buscar una forma semicircular.

Seguit fem la zona de la vibració. Amb una gúbia buidem de material aquest interior. Em de fer una forma també semicircular, però no molt pronunciada. He de mirar que les betes de la canya quedin el més llargues possible.

La zona més propera al tudell ha de ser més profunda. Hem de remarcar bé les parets (ens podem ajudar amb un cúter). Però ho definirem millor després del següent pas:

Passem la cua de rata pel tudell. Hem de pensar que el que volem és rebaixar i polir la zona del tudell, no la zona de vibració (tinguem cura de la inclinació que agafi la cua de rata. Hem d’assolir una forma cilíndrica prou ample per a que ens entri el tudell un cop muntada la inxa.

Malgrat tota la cura que vulguem, és inevitable que una part de la zona de vibració quedi marcada amb la cua de rata. Aquesta marca ens mostrarà una mínima pauta de fins on podem rebaixar a l’hora de fer aquest interior.

Per últim, marquem amb una mica d’aigua l’interior de la canya i polim aquest interior amb paper de vidre molt fi.

Mentre anem rebaixant l’interior, periòdicament hem de mirar l’espai que estem deixant entre les dues pales tant en el la zona del tudell, com en la boca de la inza.

 

Fem l’exterior

Quan hem decidit que ja hem rebaixat prou l’interior fem la part exterior.

Marcarem sobre l’esmalt de la canya la zona de la oberta que enretirarem. Ens podem haver fet una plantilla o marcar la llargada i definir a forma amb un element circular (Una moneda per exemple).

Enretirem primer la part de l’esmalt i seguit anem rebaixant l’exterior fent aparèixer les betes de la canya com més continuadament millor. Mirant la canya de costat hem de provocar una pendent que busqui a l’hora aquestes betes.

De cara hem d’aprimar les pales fins que siguin prou primes per fer vibrar la canya.

Durant el procés també marcarem d‘aigua la superfície i passarem un paper de vidre d’aigua prou fi. La rugositat d’aquesta superfície és molt susceptible al gust de cada sonador (això només com apunt de curiositat i com a apunt de que els hi fas les canyes i després encara et venen amb futeses!!!).

 

 

 

 

Lliguem la inxa

Així que ja veiem la inxa acabada o en procés de refinament podem lligar la inxa. Primer de tot acabarem de donar forma circular a la part exterior del tudell (com menys canya, menys dura). Podem aprofitar aquest moment per acabar de donar-li una forma més estilitzada l canya
buscant la mateixa estratègia anterior.

Després la lliguem. Hi ha moltes maneres i estils: no és gaire difícil.

 

Refinem el treball

Un cop lligada la inxa el procés no s’ha acabat: s’ha de provar, veure si sona com volem... Arribem al procés de refinar la inxa: mirem si entra bé el tudell, la obrim per donar-li més obertura a la canya, la llimem per fer-la més tova, etc.

Hi ha parts d’aquest refinament que són feina del constructor, però altre del sonador... que s’espavilin!!!